Hi ha coses assimètriques que conviuen amb nosaltres i les acceptem amb naturalitat fins el punt d’arribar a considerar-les perfectes, o gairebé… El mateix número 7, posem per cas, en tant que nombre primer, és indivisible i per tant assimètric.
La setmana de 7 dies ens organitza l’existència. La setmana, una mesura de temps que li devem a l’astre més proper, la Lluna, que torna ben plena cada 28 dies: quatre vegades 7.
L’escala diatònica consta de 7 notes o sons. Set graus o graons que van d’un replà fins el següent; del primer pis al segon pis. D’una octava a l’altra. És l’escala diatònica que trobem incorporada a moltissims instruments, com el piano, paradigma de la disposició racional dels sons musicals dins la tradició occidental: un llarg seguit de notes disposades linialment i en sentit ascendent, d’esquerra a dreta.
Amb aquesta mateixa lògica s’endrecen els sons en aquest petit giny de fusta i metall que anomenem harmònica, entranyable instrument… Qui no ha bufat una harmònica en algun moment de la infantesa? L’harmònica és l’únic instrument de vent que sona tan si bufes com si rebufes, o per dir-ho més ajustadament: que sona bufant i també sona aspirant. Potser per això agrada tant als infants, i perquè es pot aguantar només amb la boca, …o és amb els morros? De petit jugues a treure melodies amb l’harmònica i, sense adonar-te’n, vas incorporant al cervell una aplicació musical senzilla i peculiar… l’harmònica disposa una escala diatònica basada en la bisonoritat: alterna sons que s’obtenen bufant amb d’altres que sonen a l’aspirar, i així el músic pot sonar i sonar sense parar, perquè mai no es queda sense aire!
Arribats a aquest punt m’abelliria deixar anar, per als que encara no ho sapiguen, que existeix, dins de l’univers de l’Acordionitat, un instrument de mida mitjana o petita que anomenem acordió diatònic. Com tots els acordions, el diatònic és un instrument de manxa, però allò que el caracteritza i el significa dins aquest petit univers dels acordions són les seves escales melòdiques, disposades de manera idèntica a les de l’harmònica: alternant sons que s’obtenen manxant enfora o manxant endins. A més de l’acordió diatònic, també moltes concertines, bandonions, melodions i d’altres especímens es regeixen per la dinàmica bisonora de l’estira i arronsa a l’hora de disposar les escales sobre l’instrument. Podríem doncs concloure que dins l’univers de l’Acordionitat existeix el submón del Diatonisme, un territori de gran abast que s’escampa pels continents abraçant famílies ben diverses, i on s’hi respiren aires que van i vénen al ritme de la bisonoritat.
I aleshores arriba el moment en que definim l’instrument i diem, entre d’altres coses, que és assimètric.
_ Què vol dir assimètric?
_ Doncs que té una escala de 7 notes.
_ I l’escala diatònica del piano, que no en té també 7 de notes?
_ Doncs sí, també.
_ Llavors per què no diem que el piano és un instrument assimètric?
_ Perquè no és bisonor.
_ Vet aquí!
És doncs la bisonoritat el factor que determina l’assimetria de l’escala diatònica? Oitant, sens dubte que la disposició en botons bisonors demana aparellar les notes, i en aquest sentit crec que no hem fet un gran descobriment. De tota manera em fa l’efecte que aquesta consideració ens apropa un xic més a trobar explicació a algunes de les nostres dèries.
Reflexionem-hi…
bisonoritat 