Category Archives: acordió diatònic

Avui parlarem d’acordions

Dimarts 19 de febrer

Avui parlarem d’acordions.

Hi ha tot un món d’acordions, un món de tecles i botons, un món de manxes que s’estiren i s’arronsen, un món de tango al cabaret, un món de cançons a les muntanyes i danses desenfrenades. L’acordió és molt popular, hi ha acordions de moltes menes, la petita concertina és de forma hexagonal i de vegades ens recorda aquella tonada trista dels pallassos en el circ. També hi ha acordions molt grans, que s’assemblen a un piano. El músic el du penjat, el veiem obrir la manxa, que li tapa tota la panxa, són acordions de teclat.

Però el que us volia explicar, és un acordió discret, ni gaire gros ni petitet, és de molt bon agafar i, això sí que ho té, du un vestit molt elegant: va de 21 botons. Queda clar que us parlo del diatònic, i l’acordió diatònic, és un instrument que respira, que té unes notes bufant i unes altres aspirant, i així sempre va sonant, mentre el músic va manxant.

L’Acordió diatònic el trobem per tot el món, n’hi ha que els fan a la Xina i els toquen a Palestina, al Quebec són tradició i a Luisiana en fan cançó. A Colòmbia el Vallenato, a Irlanda fan ballar reels, a Nàpols la tarantel·la, que no és un ball per llepafils. Si aneu al País Basc, sentireu la trikitixa, els músics de dos en dos: l’altre du la pandereta i va cantant la cançó. Aquí a casa nostra també sona el diatònic, ve d’antiga tradició. Sonava per les muntanyes des de l’any de la picó. Ara el toquen el jovent, a ritme de hip hop, rumbeta de la bona o sardana: el que li agrada a la gent; acompanyant les cançons, o improvisant gloses i garrotins.

Sentim Na Mercè, un tema del Disc-1 de Pomada, amb la veu clara de l’Elena Cases, l’acordió total d’en Carles Belda i el baix mític d’en xavier Batllés.

Anuncis

Impro cinema mut

Coincidint amb el 81è aniversari de la República Catalana, la gent de Tradiball de Manresa, en complicitat amb L’Oca Rosa de Vic i i Fu Manxú d’El Lluçanès han organitzat un Taller de música i improvisació a través del cinema mut dirigit a músics diatonistes (acordionistes que toquen el diatònic) impartit per en Benjamin Macke.

De fet qualsevol músic, sigui de trajectòria acadèmica o de tradició oral (els que toquen d’oïda), i amb qualsevol tipus d’instrument, hi hauria pogut assistir i s’hi hauria trobat a gust. El mètode que fa servir aquest xicot de 29 anys nascut a Hazebrouck (nord de França) està per sobre del nivell tècnic o afiliació estilística dels alumnes assistents al taller. La seva proposta pren com a matèria prima el so individual i col·lectiu de primera intenció, alliberat i expressiu, i el posa al servei de la imatge en moviment.

La salutació inicial, a la sessió del matí, ja es planteja en forma d’una ‘impro’ lliure sense gaire explicacions prèvies sobre el què i el com, que va sorgint del no res i que mica en mica es va esdevenint, de sobte adquireix força sense perdre la naturalitat i tot d’una sembla que amaina però reprèn i a la fí, doncs, fineix…  gairebé com de comú acord, deixant un regust de sorpresa i alhora satisfacció als intèrprets, fet que obre una espectativa interessant: i ara què més vindrà?

[Flashback:] febrer de l’any 2007 a l’Stage d’Impro Mydriase a la regió francesa d’Ardèche, amb Norbert Pignol, Stéphane Milleret i Jean-Pierre Sarzier. La meva darrera experiència diguem-ne seriosa en el terreny de la improvisació lliure es va produïr en aquest curs d’una setmana que s’ofereix cada any des de ja en fa molts, dirigit a tota mena  d’instrumentistes provinents d’arreu d’Europa. De totes les tècniques improvisatives programades, fou la improvisació lliure la que més impacte em va causar i de la que en guardo el record més viu. Per l’actitud que requeria de l’intèrpret, pel seu eclecticisme disciplinar, pels sorprenents resultats. Recordo el dia  del comiat amb els 3 esmentats masters,  comentar no sense una certa ironia que l’experiència viscuda aquella setmana, comparable amb un master universitari de les humanitats i les arts, podria resultar interessant fins i tot per als músics.

Bé, i tornant a Manresa, 14 d’abril de 2012…

Crear improvisadament una banda sonora d’un fragment de cinema mut,  i fer-ho col·lectivament, es apassionant. És molt creatiu. En Benjamin ens fa jugar amb la música sense gaire maldecaps ni miraments, només amb les reflexions justes, amb més llibertat que prejudicis, i amb algun suggeriment tàctic de tant en tant, només si és indispensable. Ell sap que el joc que proposa és molt bo i dóna per fet que el sabrem jugar i el gaudirem des del primer moment. La combinació dels sons amb les imatges és un art d’una senzillesa i alhora una força expressiva que sovint no sospitem. De fet és un joc tan enjoguessat que és francament divertit i les hores passen mentre les músiques van sorgint. Però això no és tot, perquè gairebé al final de la sessió de tarda en Benjamin ens prepara una nova  sorpresa quan, vestint-se de prestidigitador, barreja les bandes sonores creades i les aplica a diferents pel·lícules. La música que hem treballat i enregistrat per una escena d’EL Circ de Chaplin, ara l’escoltem damunt una seqüència d’imatges de Metropolis de Fritz Lang i aleshores es produeix la màgia. Resulta que amb la nova música el significat de les imatges és un altre, veiem una altra pel·lícula, la nova música ha fet desplaçar el focus d’atenció de l’espectador i allà on abans hi vèiem acció frenètica sobre uns personatges, ara riem meravellats descobrint que els personatges floten atemporalment en el seu somni més enllà del terrabastall que els envolta.

Tenir la sensació d’aprendre i alhora desaprendre. Sense aprendre ni una sola nota més, sentir-nos revaloritzar la nostra capacitat interpretativa, tot associant l’abstracció dels sons a la concreció d’unes imatges, d’un argument. Mirar d’estimar la pausa i el silenci com a parts essencials del discurs musical. Procurant prendre l’espai i cedir l’espai.

Festival de la manxa 2012

Com cada any, ens trobarem un cap de setmana per conviure amb l’acordió posat!!
_Totalment d’acord.
Així és com arrenca la presentació de l’activitat que s’ha enviat per correu, i segueix:
Organitzat pels professors d’acordió diatònic de l’AMTP, però sense cap lligam amb l’AMTP…
_Com s’entén això?
.
Sense afany de polemitzar amb el redactor i continguts de l’esmentat article de presentació, que el considero impecable, permeteu-me una reflexió en veu alta:
M’agradaria pensar que l’Aula de Música Tradicional i Popular som essencialment nosaltres, els alumnes i professors, i que després hi ha unes parets i uns aules, un organigrama acadèmic (ara esqueixat), uns plans d’estudi (més o menys desballestats) i unes voluntats culturals i polítiques (ehem, això ja se m’escapa…)
.
És cert que enguany hem muntat l’activitat sense pressions ni condicions de l’equip directiu (i per tant també sense recursos, és clar!). Però no és menys cert que el cap de setmana diatònic, ara ja oficialment Festival de la Manxa, té forts vincles amb l’AMTP, és a dir amb l’esperit de l’AMTP i amb llur contingent humà. Passem un curs difícil, és evident, el col·lectiu de professors i també el d’alumnes ens sentim indignats per la seqüència de decisions precipitades, fets consumats, retallades i pedaços, retards administratius… que han sacsejat profundament el projecte formatiu i acadèmic, i ens deixen surant en un mar d’espectatives incertes.
.
Però tot aquest procés deconstructiu no em fa sentir que les nostres accions estiguin desvinculades de l’Aula, més aviat el contrari, darrerament sento com creix interiorment la complicitat amb el projecte. Talment com mariners que enmig del naufragi  comanden amb convicció els bots salvavides, entenc la idea i el fet que ‘Nosaltres som l’AMTP‘ com una premissa que ens pot ser força útil per a superar el neguit de la ‘calma’ present i encarar tot seguit el ‘temporal’ que s’esdevindrà ben aviat, siguem en un bot, en una illa o en terra ferma.