Monthly Archives: Abril 2012

Impro cinema mut

Coincidint amb el 81è aniversari de la República Catalana, la gent de Tradiball de Manresa, en complicitat amb L’Oca Rosa de Vic i i Fu Manxú d’El Lluçanès han organitzat un Taller de música i improvisació a través del cinema mut dirigit a músics diatonistes (acordionistes que toquen el diatònic) impartit per en Benjamin Macke.

De fet qualsevol músic, sigui de trajectòria acadèmica o de tradició oral (els que toquen d’oïda), i amb qualsevol tipus d’instrument, hi hauria pogut assistir i s’hi hauria trobat a gust. El mètode que fa servir aquest xicot de 29 anys nascut a Hazebrouck (nord de França) està per sobre del nivell tècnic o afiliació estilística dels alumnes assistents al taller. La seva proposta pren com a matèria prima el so individual i col·lectiu de primera intenció, alliberat i expressiu, i el posa al servei de la imatge en moviment.

La salutació inicial, a la sessió del matí, ja es planteja en forma d’una ‘impro’ lliure sense gaire explicacions prèvies sobre el què i el com, que va sorgint del no res i que mica en mica es va esdevenint, de sobte adquireix força sense perdre la naturalitat i tot d’una sembla que amaina però reprèn i a la fí, doncs, fineix…  gairebé com de comú acord, deixant un regust de sorpresa i alhora satisfacció als intèrprets, fet que obre una espectativa interessant: i ara què més vindrà?

[Flashback:] febrer de l’any 2007 a l’Stage d’Impro Mydriase a la regió francesa d’Ardèche, amb Norbert Pignol, Stéphane Milleret i Jean-Pierre Sarzier. La meva darrera experiència diguem-ne seriosa en el terreny de la improvisació lliure es va produïr en aquest curs d’una setmana que s’ofereix cada any des de ja en fa molts, dirigit a tota mena  d’instrumentistes provinents d’arreu d’Europa. De totes les tècniques improvisatives programades, fou la improvisació lliure la que més impacte em va causar i de la que en guardo el record més viu. Per l’actitud que requeria de l’intèrpret, pel seu eclecticisme disciplinar, pels sorprenents resultats. Recordo el dia  del comiat amb els 3 esmentats masters,  comentar no sense una certa ironia que l’experiència viscuda aquella setmana, comparable amb un master universitari de les humanitats i les arts, podria resultar interessant fins i tot per als músics.

Bé, i tornant a Manresa, 14 d’abril de 2012…

Crear improvisadament una banda sonora d’un fragment de cinema mut,  i fer-ho col·lectivament, es apassionant. És molt creatiu. En Benjamin ens fa jugar amb la música sense gaire maldecaps ni miraments, només amb les reflexions justes, amb més llibertat que prejudicis, i amb algun suggeriment tàctic de tant en tant, només si és indispensable. Ell sap que el joc que proposa és molt bo i dóna per fet que el sabrem jugar i el gaudirem des del primer moment. La combinació dels sons amb les imatges és un art d’una senzillesa i alhora una força expressiva que sovint no sospitem. De fet és un joc tan enjoguessat que és francament divertit i les hores passen mentre les músiques van sorgint. Però això no és tot, perquè gairebé al final de la sessió de tarda en Benjamin ens prepara una nova  sorpresa quan, vestint-se de prestidigitador, barreja les bandes sonores creades i les aplica a diferents pel·lícules. La música que hem treballat i enregistrat per una escena d’EL Circ de Chaplin, ara l’escoltem damunt una seqüència d’imatges de Metropolis de Fritz Lang i aleshores es produeix la màgia. Resulta que amb la nova música el significat de les imatges és un altre, veiem una altra pel·lícula, la nova música ha fet desplaçar el focus d’atenció de l’espectador i allà on abans hi vèiem acció frenètica sobre uns personatges, ara riem meravellats descobrint que els personatges floten atemporalment en el seu somni més enllà del terrabastall que els envolta.

Tenir la sensació d’aprendre i alhora desaprendre. Sense aprendre ni una sola nota més, sentir-nos revaloritzar la nostra capacitat interpretativa, tot associant l’abstracció dels sons a la concreció d’unes imatges, d’un argument. Mirar d’estimar la pausa i el silenci com a parts essencials del discurs musical. Procurant prendre l’espai i cedir l’espai.

Anuncis

Acordionitat i Diatonisme

Hi ha coses assimètriques que conviuen amb nosaltres i les acceptem amb naturalitat fins el punt d’arribar a considerar-les perfectes, o gairebé… El mateix número 7, posem per cas, en tant que nombre primer, és indivisible i per tant assimètric.
La setmana de 7 dies ens organitza l’existència. La setmana, una mesura de temps que li devem a l’astre més proper, la Lluna, que torna ben plena cada 28 dies: quatre vegades 7.

L’escala diatònica consta de 7 notes o sons. Set graus o graons que van d’un replà fins el següent; del primer pis al segon pis. D’una octava a l’altra. És l’escala diatònica que trobem incorporada a moltissims instruments, com el piano, paradigma de la disposició racional dels sons musicals dins la tradició occidental: un llarg seguit de notes disposades linialment i en sentit ascendent, d’esquerra a dreta.

Amb aquesta mateixa lògica s’endrecen els sons en aquest petit giny de fusta i metall que anomenem harmònica, entranyable instrument… Qui no ha bufat una harmònica en algun moment de la infantesa? L’harmònica és l’únic instrument de vent que sona tan si bufes com si rebufes, o per dir-ho més ajustadament: que sona bufant i també sona aspirant. Potser per això agrada tant als infants, i perquè es pot aguantar només amb la boca, …o és amb els morros? De petit jugues a treure melodies amb l’harmònica i, sense adonar-te’n, vas incorporant al cervell una aplicació musical senzilla i peculiar… l’harmònica disposa una escala diatònica basada en la bisonoritat: alterna sons que s’obtenen bufant amb d’altres que sonen a l’aspirar, i així el músic pot sonar i sonar sense parar, perquè mai no es queda sense aire!

Arribats a aquest punt m’abelliria deixar anar, per als que encara no ho sapiguen, que existeix, dins de l’univers de l’Acordionitat, un instrument de mida mitjana o petita que anomenem acordió diatònic. Com tots els acordions, el diatònic és un instrument de manxa, però allò que el caracteritza i el significa dins aquest petit univers dels acordions són les seves escales melòdiques, disposades de manera idèntica a les de l’harmònica: alternant sons que s’obtenen manxant enfora o manxant endins. A més de l’acordió diatònic, també moltes concertines, bandonions, melodions i d’altres especímens es regeixen per la dinàmica bisonora de l’estira i arronsa a l’hora de disposar les escales sobre l’instrument. Podríem doncs concloure que dins l’univers de l’Acordionitat existeix el submón del Diatonisme, un territori de gran abast que s’escampa pels continents abraçant famílies ben diverses, i on s’hi respiren aires que van i vénen al ritme de la bisonoritat.

I aleshores arriba el moment en que definim l’instrument i diem, entre d’altres coses, que és assimètric.

_ Què vol dir assimètric?

_ Doncs que té una escala de 7 notes.

_ I l’escala diatònica del piano, que no en té també 7 de notes?

_ Doncs sí, també.

_ Llavors per què no diem que el piano és un instrument assimètric?

_ Perquè no és bisonor.

_ Vet aquí!

És doncs la bisonoritat el factor que determina l’assimetria de l’escala diatònica? Oitant, sens dubte que la disposició en botons bisonors demana aparellar les notes, i en aquest sentit crec que no hem fet un gran descobriment. De tota manera em fa l’efecte que aquesta consideració ens apropa un xic més  a trobar explicació a algunes de les nostres dèries.

Reflexionem-hi…