El timbal i el timbaler

5 de març de 2013

Segons el diccionari, ATABALAR és un verb que significa atuir o torbar els sentits per un soroll molt fort. Sens dubte l’etimologia d’aquesta paraula ens condueix al TABAL, un instrument de percussió força antic, que de tant i tant sonar a alguns els devia ATABALAR.

El tabal, o timbal, fet normalment de fusta i de pell, és sinònim de tambor, i el timbaler és el músic que el fa sonar. El timbaler doncs, és el millor amic del graller: amb aquests dos instruments n’hi ha prou per fer la música del Toc de Castells, acompanyar el Ball de Gegants o amenitzar tota mena de festes populars.

Al País Valencià, amb tabals i tabalets acompanyen les dolçaines a fer els tocs de Muixeranga, la Dansà i d’altres tonades tradicionals.

El més gros de la família és el timbal fondo, que amb el seu retruny greu i profund atorga solemnitat a la Cobla de Ministrers. També el trobem a la Colla de Diables, on tota la música és feta només amb instruments de percussió, per tal de recrear l’ambient més similar a les Calderes d’en Pere Botero.

Si ens estàs escoltant i tens el cuquet d’atabalar el veïnat, de fer  ballar les baquetes damunt la pell tensa del timbal, i revolucionar la festa amb el teu ritme trepidant, no ho dubtis, entra a AulaTradi.Cat i posa’t en contacte amb nosaltres. Tenim el millor professor de timbal tradicional a les comarques de Girona: l’Albert de Palamós.

Sentim ara un mestre de timbalers, un dels músics més importants del país en l’àmbit de les percussions tradicionals, en Pere Olivé, formant duet amb en Jordi Mestres a la gralla, un projecte molt ben dirigit per bé que el nom del grup i del CD sigui: Deriva Errant

Enllaç a l’audio del programa de ràdio

Anuncis

El flabiol i el tamborí, dos instruments i un sol músic

El flabiol, amb embocadura de bisell, és de la família de les flautes tocades amb una sola mà.

El músic que toca el flabiol es el flabiolaire, que és una paraula composta de flabiol, i d’aire, i és que la llengua de vegades sembla que tingui música. Doncs el flabiolaire, amb l’altra mà, toca un tamborí o un bombo, i així d’aquesta manera, va marcant la força del ritme mentre xiula airós la melodia,  i el resultat és un autèntic prodigi:

una orquestra individual, d’un sol músic!

va desgranant notes per tota la plaça

i l’aire s’omple d’una màgia

capaç de fer ballar els gegants.

Tota sardana comença amb un toc de flabiol. És el toc d’atenció, el petit rossinyol infla el pit i crida: Soc aquí, soc aquí. No vol que ens en oblidem.

Perquè tenim tradició de grans flabiolaires a casa nostra: Vicenç Bou, Josep Verdaguer, que li deien Roviretes, en Quirze Perich, en Buscarons, David Miret, Carles Mas, Marcel Sabaté, Jordi León, Maties Mazarico, Pep-Toni Rubio, Cesc Sans, Joan Moliner, …  i ens aturem aquí perquè la llista es faria ineterminable.

Que el flabiol i tamborí és un instrument ben viu ens ho demostra el fet que alguns centres de primària l’incorporen amb el Projecte d’Introducció d’Instruments Tradicionals a l’Escola

A part de la seva presència en les formacions com la cobla, també el trobem en els grups de música Folk i tradicional, Cobles de tres quartans, o Xeremiers mallorquins. Fins i tot hi ha joves que han volgut situar el flabiol a l’escena del pop amb grups com “Tamborino So Obstinat”, un projecte de Folk electrònic, cançons acompanyades amb acordió diatònic, tamborino midi i bases pregravades.

Sentim veus d’ocells d’Els Francolins, en Josep Verdaguer ‘Roviretes’, interpretant el Xotis del Pare, i Tamborino So Obstinat.

Avui parlarem d’acordions

Dimarts 19 de febrer

Avui parlarem d’acordions.

Hi ha tot un món d’acordions, un món de tecles i botons, un món de manxes que s’estiren i s’arronsen, un món de tango al cabaret, un món de cançons a les muntanyes i danses desenfrenades. L’acordió és molt popular, hi ha acordions de moltes menes, la petita concertina és de forma hexagonal i de vegades ens recorda aquella tonada trista dels pallassos en el circ. També hi ha acordions molt grans, que s’assemblen a un piano. El músic el du penjat, el veiem obrir la manxa, que li tapa tota la panxa, són acordions de teclat.

Però el que us volia explicar, és un acordió discret, ni gaire gros ni petitet, és de molt bon agafar i, això sí que ho té, du un vestit molt elegant: va de 21 botons. Queda clar que us parlo del diatònic, i l’acordió diatònic, és un instrument que respira, que té unes notes bufant i unes altres aspirant, i així sempre va sonant, mentre el músic va manxant.

L’Acordió diatònic el trobem per tot el món, n’hi ha que els fan a la Xina i els toquen a Palestina, al Quebec són tradició i a Luisiana en fan cançó. A Colòmbia el Vallenato, a Irlanda fan ballar reels, a Nàpols la tarantel·la, que no és un ball per llepafils. Si aneu al País Basc, sentireu la trikitixa, els músics de dos en dos: l’altre du la pandereta i va cantant la cançó. Aquí a casa nostra també sona el diatònic, ve d’antiga tradició. Sonava per les muntanyes des de l’any de la picó. Ara el toquen el jovent, a ritme de hip hop, rumbeta de la bona o sardana: el que li agrada a la gent; acompanyant les cançons, o improvisant gloses i garrotins.

Sentim Na Mercè, un tema del Disc-1 de Pomada, amb la veu clara de l’Elena Cases, l’acordió total d’en Carles Belda i el baix mític d’en xavier Batllés.

Sabeu què és la cornamusa?

Dimarts 12 de febrer

 Sabeu què és la cornamusa?

Veig que em mireu amb cara extranya. I una gaita?

Perquè si sabeu què és una gaita, aleshores també sabreu què és un Sac de Gemecs.

El sac de gemecs és un instrument de música que antigament animava les festes i celebracions de totes les viles i pobles de Catalunya. Molt sovint, el sac de gemecs tocava aparellat amb el flabiol, formant una cobla mínima imbatible, reforçada amb el batec contundent del tamborino.

El sac de gemecs, com l’au fènix, s’ha recuperat de les cendres de l’oblit i torna a sonar per places i escenaris del nostre país. Si t’agrada com sona i somies a tocar un sac, o coneixes algú que li abelliria, aquí a Salt hi ha una escola on se’n pot aprendre: és l’Aula de música Tradicional, o AulaTradi, situada a la ComaCros.

El sac de gemecs és cosí germà de la Xeremia mallorquina. Els Xeremiers, a Mallorca, toquen a les festes populars els tocs tradicionals i el ball de bot des de fa segles. Ho fan perquè ho han estat fent sense interrupció fins els nostres dies. És doncs una tradició viva que s’ha anat transmetent de pares a fills i que aplega un nombrós col·lectiu de músics, joves i vells, escampats per totes les viles i ciutats de Mallorca. La seva implicació en la cultura és imprescindible, com ho demostra el fet que en l’actualitat els Xeremiers han protagonitzat actes reivindicatius com cercaviles i sonades de xeremies, per defensar els drets lingüístics i nacionals davant les agressions que estan patint darrerament a les Illes

Escoltem el grup Ximbomba Atòmica, interpretant el tema que obre el disc Cabres de Plàstic: Són les Cercaviles de Muro a Orléans

La gralla és un ocell…

Dimarts 5 de febrer 2013

La gralla és un ocell semblant al corb, però molt més petit; tot el plomatge és de color negre, excepte el cap i els costats que són grisos. El bec és curt. El mascle i la femella són idèntics. És un ocell sociable i sorollós. Llança crits aguts i acostuma a viure en petites colònies.

La gralla, també és un instrument de música:

El Toc de la gralla fa que pugin els Castells, i amb el Toc de Matinades, comença la festa. Avui la gralla és molt popular. Fa 30 anys quedaven mitja dotzena de grallers vells a les comarques de Tarragona. Ara en són més de 5000 arreu del país. Actualment, la gralla s’ensenya a les Aules de Música Tradicional, i fins i tot algunes escoles de música, ja no la consideren la ventafocs dels instruments musicals, i la incorporen a les seves aules.

La gralla no té al Principat, la presència als escenaris del rock, que ha assolit la seva cosina ‘La dolçaina’ al País Valencià, on el màxim exponent s’anomena Obrint Pas. Tanmateix, tres gralles desinhibides, acompanyades d’un timbal brincadeiro, s’han colat a la darrera final dels Premis Enderrock i s’han emportat el cobejat guardó S o n s de la Mediterrània.

Roger Andorrà i Roger Aulet (a les gralles) Pol Ducable (a la tarota) i Ferran Samper (al timbal) és a dir Els Laietans, es declaren com el PRIMER GRUP DE GRALLES 2.0 DEL MÓN, amb l’objectiu de renovar l’àmbit graller català i difondre’l molt més enllà de la música tradicional.

Tornem per acabar, a la gralla ocell: Les gralles es congreguen, sobretot a la tardor, formant grans esbarts, per passar la nit al bosc, o en els parcs, de les ciutats.

Escoltem, Els Laietans, interpretant, El Patumaire

 http://www.myspace.com/music/player?sid=88126962&ac=now

Impro cinema mut

Coincidint amb el 81è aniversari de la República Catalana, la gent de Tradiball de Manresa, en complicitat amb L’Oca Rosa de Vic i i Fu Manxú d’El Lluçanès han organitzat un Taller de música i improvisació a través del cinema mut dirigit a músics diatonistes (acordionistes que toquen el diatònic) impartit per en Benjamin Macke.

De fet qualsevol músic, sigui de trajectòria acadèmica o de tradició oral (els que toquen d’oïda), i amb qualsevol tipus d’instrument, hi hauria pogut assistir i s’hi hauria trobat a gust. El mètode que fa servir aquest xicot de 29 anys nascut a Hazebrouck (nord de França) està per sobre del nivell tècnic o afiliació estilística dels alumnes assistents al taller. La seva proposta pren com a matèria prima el so individual i col·lectiu de primera intenció, alliberat i expressiu, i el posa al servei de la imatge en moviment.

La salutació inicial, a la sessió del matí, ja es planteja en forma d’una ‘impro’ lliure sense gaire explicacions prèvies sobre el què i el com, que va sorgint del no res i que mica en mica es va esdevenint, de sobte adquireix força sense perdre la naturalitat i tot d’una sembla que amaina però reprèn i a la fí, doncs, fineix…  gairebé com de comú acord, deixant un regust de sorpresa i alhora satisfacció als intèrprets, fet que obre una espectativa interessant: i ara què més vindrà?

[Flashback:] febrer de l’any 2007 a l’Stage d’Impro Mydriase a la regió francesa d’Ardèche, amb Norbert Pignol, Stéphane Milleret i Jean-Pierre Sarzier. La meva darrera experiència diguem-ne seriosa en el terreny de la improvisació lliure es va produïr en aquest curs d’una setmana que s’ofereix cada any des de ja en fa molts, dirigit a tota mena  d’instrumentistes provinents d’arreu d’Europa. De totes les tècniques improvisatives programades, fou la improvisació lliure la que més impacte em va causar i de la que en guardo el record més viu. Per l’actitud que requeria de l’intèrpret, pel seu eclecticisme disciplinar, pels sorprenents resultats. Recordo el dia  del comiat amb els 3 esmentats masters,  comentar no sense una certa ironia que l’experiència viscuda aquella setmana, comparable amb un master universitari de les humanitats i les arts, podria resultar interessant fins i tot per als músics.

Bé, i tornant a Manresa, 14 d’abril de 2012…

Crear improvisadament una banda sonora d’un fragment de cinema mut,  i fer-ho col·lectivament, es apassionant. És molt creatiu. En Benjamin ens fa jugar amb la música sense gaire maldecaps ni miraments, només amb les reflexions justes, amb més llibertat que prejudicis, i amb algun suggeriment tàctic de tant en tant, només si és indispensable. Ell sap que el joc que proposa és molt bo i dóna per fet que el sabrem jugar i el gaudirem des del primer moment. La combinació dels sons amb les imatges és un art d’una senzillesa i alhora una força expressiva que sovint no sospitem. De fet és un joc tan enjoguessat que és francament divertit i les hores passen mentre les músiques van sorgint. Però això no és tot, perquè gairebé al final de la sessió de tarda en Benjamin ens prepara una nova  sorpresa quan, vestint-se de prestidigitador, barreja les bandes sonores creades i les aplica a diferents pel·lícules. La música que hem treballat i enregistrat per una escena d’EL Circ de Chaplin, ara l’escoltem damunt una seqüència d’imatges de Metropolis de Fritz Lang i aleshores es produeix la màgia. Resulta que amb la nova música el significat de les imatges és un altre, veiem una altra pel·lícula, la nova música ha fet desplaçar el focus d’atenció de l’espectador i allà on abans hi vèiem acció frenètica sobre uns personatges, ara riem meravellats descobrint que els personatges floten atemporalment en el seu somni més enllà del terrabastall que els envolta.

Tenir la sensació d’aprendre i alhora desaprendre. Sense aprendre ni una sola nota més, sentir-nos revaloritzar la nostra capacitat interpretativa, tot associant l’abstracció dels sons a la concreció d’unes imatges, d’un argument. Mirar d’estimar la pausa i el silenci com a parts essencials del discurs musical. Procurant prendre l’espai i cedir l’espai.

Acordionitat i Diatonisme

Hi ha coses assimètriques que conviuen amb nosaltres i les acceptem amb naturalitat fins el punt d’arribar a considerar-les perfectes, o gairebé… El mateix número 7, posem per cas, en tant que nombre primer, és indivisible i per tant assimètric.
La setmana de 7 dies ens organitza l’existència. La setmana, una mesura de temps que li devem a l’astre més proper, la Lluna, que torna ben plena cada 28 dies: quatre vegades 7.

L’escala diatònica consta de 7 notes o sons. Set graus o graons que van d’un replà fins el següent; del primer pis al segon pis. D’una octava a l’altra. És l’escala diatònica que trobem incorporada a moltissims instruments, com el piano, paradigma de la disposició racional dels sons musicals dins la tradició occidental: un llarg seguit de notes disposades linialment i en sentit ascendent, d’esquerra a dreta.

Amb aquesta mateixa lògica s’endrecen els sons en aquest petit giny de fusta i metall que anomenem harmònica, entranyable instrument… Qui no ha bufat una harmònica en algun moment de la infantesa? L’harmònica és l’únic instrument de vent que sona tan si bufes com si rebufes, o per dir-ho més ajustadament: que sona bufant i també sona aspirant. Potser per això agrada tant als infants, i perquè es pot aguantar només amb la boca, …o és amb els morros? De petit jugues a treure melodies amb l’harmònica i, sense adonar-te’n, vas incorporant al cervell una aplicació musical senzilla i peculiar… l’harmònica disposa una escala diatònica basada en la bisonoritat: alterna sons que s’obtenen bufant amb d’altres que sonen a l’aspirar, i així el músic pot sonar i sonar sense parar, perquè mai no es queda sense aire!

Arribats a aquest punt m’abelliria deixar anar, per als que encara no ho sapiguen, que existeix, dins de l’univers de l’Acordionitat, un instrument de mida mitjana o petita que anomenem acordió diatònic. Com tots els acordions, el diatònic és un instrument de manxa, però allò que el caracteritza i el significa dins aquest petit univers dels acordions són les seves escales melòdiques, disposades de manera idèntica a les de l’harmònica: alternant sons que s’obtenen manxant enfora o manxant endins. A més de l’acordió diatònic, també moltes concertines, bandonions, melodions i d’altres especímens es regeixen per la dinàmica bisonora de l’estira i arronsa a l’hora de disposar les escales sobre l’instrument. Podríem doncs concloure que dins l’univers de l’Acordionitat existeix el submón del Diatonisme, un territori de gran abast que s’escampa pels continents abraçant famílies ben diverses, i on s’hi respiren aires que van i vénen al ritme de la bisonoritat.

I aleshores arriba el moment en que definim l’instrument i diem, entre d’altres coses, que és assimètric.

_ Què vol dir assimètric?

_ Doncs que té una escala de 7 notes.

_ I l’escala diatònica del piano, que no en té també 7 de notes?

_ Doncs sí, també.

_ Llavors per què no diem que el piano és un instrument assimètric?

_ Perquè no és bisonor.

_ Vet aquí!

És doncs la bisonoritat el factor que determina l’assimetria de l’escala diatònica? Oitant, sens dubte que la disposició en botons bisonors demana aparellar les notes, i en aquest sentit crec que no hem fet un gran descobriment. De tota manera em fa l’efecte que aquesta consideració ens apropa un xic més  a trobar explicació a algunes de les nostres dèries.

Reflexionem-hi…

Festival de la manxa 2012

Com cada any, ens trobarem un cap de setmana per conviure amb l’acordió posat!!
_Totalment d’acord.
Així és com arrenca la presentació de l’activitat que s’ha enviat per correu, i segueix:
Organitzat pels professors d’acordió diatònic de l’AMTP, però sense cap lligam amb l’AMTP…
_Com s’entén això?
.
Sense afany de polemitzar amb el redactor i continguts de l’esmentat article de presentació, que el considero impecable, permeteu-me una reflexió en veu alta:
M’agradaria pensar que l’Aula de Música Tradicional i Popular som essencialment nosaltres, els alumnes i professors, i que després hi ha unes parets i uns aules, un organigrama acadèmic (ara esqueixat), uns plans d’estudi (més o menys desballestats) i unes voluntats culturals i polítiques (ehem, això ja se m’escapa…)
.
És cert que enguany hem muntat l’activitat sense pressions ni condicions de l’equip directiu (i per tant també sense recursos, és clar!). Però no és menys cert que el cap de setmana diatònic, ara ja oficialment Festival de la Manxa, té forts vincles amb l’AMTP, és a dir amb l’esperit de l’AMTP i amb llur contingent humà. Passem un curs difícil, és evident, el col·lectiu de professors i també el d’alumnes ens sentim indignats per la seqüència de decisions precipitades, fets consumats, retallades i pedaços, retards administratius… que han sacsejat profundament el projecte formatiu i acadèmic, i ens deixen surant en un mar d’espectatives incertes.
.
Però tot aquest procés deconstructiu no em fa sentir que les nostres accions estiguin desvinculades de l’Aula, més aviat el contrari, darrerament sento com creix interiorment la complicitat amb el projecte. Talment com mariners que enmig del naufragi  comanden amb convicció els bots salvavides, entenc la idea i el fet que ‘Nosaltres som l’AMTP‘ com una premissa que ens pot ser força útil per a superar el neguit de la ‘calma’ present i encarar tot seguit el ‘temporal’ que s’esdevindrà ben aviat, siguem en un bot, en una illa o en terra ferma.